He fet un vídeo!

Ja des del meu primer contacte amb el món de l’educació, quan feia de monitora d’extraescolars o fent classes de repàs, vaig començar a fer vídeos que eren complementaris a uns jocs de pistes que m’inventava. Més endavant, quan vaig començar a treballar de mestra vaig fer vídeos per als alumnes d’infantil, després pels de primària, i més tard, com a orientadora, vídeos pels adolescents. I ja posats a fer, per què no fer vídeos també per pares? 

En els meus primers vídeos hi sortia la meva cara explicant alguna anècdota, ensenyant alguna cosa, donant algun missatge… El vídeo formava part de la meva metodologia educativa i l’utilitzava a l’aula de forma molt habitual. Qui m’anava a dir que anys després apareixerien una sèrie de persones fent vídeos, ensenyat la seva cara, explicant anècdotes, donant algun missatge i es convertirien en els herois dels meus alumnes. Què he fet malament per no convertir-me en una famosa “youtuber“? Segurament, el fet de no haver penjat cap dels vídeos que vaig gravar hi deu tenir alguna cosa a veure. 

Quan vaig començar a fer vídeos volia que fossin didàctics. És a dir, els hi feia petits clips explicant coses que dins l’aula no els hi podia ensenyar. Més endavant, vaig pensar que també volia compartir moments més íntims amb ells, desitjar-los unes bones vacances o si era final de curs, fer una mica de tancament. Fa uns 5 anys vaig començar a fer vídeos també pels pares. El primer vídeo que vaig fer va ser perquè havia d’explicar moltes coses en una reunió de pares i vaig pensar que seria una reunió massa feixuga si només parlava jo. Aquí vaig demanar la primera col·laboració i els meus alumnes van participar d’aquest vídeo. El resultat va ser positiu. Els pares van veure i escoltar els seus fills parlant de què volia dir ser adolescent, mentre que jo els hi oferia una part més teòrica.

He fet vídeos dirigits a infants de 5 anys per ensenyar-los els capgrossos de la bassa de l’hort del meu pare. M’he enfilat a la teulada de volta de canó d’una església romànica per poder ensenyar a alumnes de primària on podem trobar egagròpiles de rapinyaires i veure com és la seva alimentació. He fet vídeos a adolescents per motivar-los a venir a classe. M’he inventat cançons com si fos una diva dels 90 per dir-los que jo també he sigut adolescent. Anant de vacances els vaig gravar un vídeo per ensenyar-los una de les biblioteques més impressionants que he visitat mai i ensenyar-los com era per dins. Així doncs, és normal que els meus alumnes no trobin estrany quan els dic “He fet un vídeo!” 

Els alumnes que han vist més vídeos meus són els alumnes del meu primer 1r d’ESO. Quin fart de veure a la Núria a través de la pantalla! Però he pogut comprovar que els alumnes posen més atenció si els hi explico històries a través d’un vídeo que no pas si els hi explico allà mateix. Pensareu que és una cosa ben estranya però és així. Ha estat amb aquest grup que realment me n’he adonat de l’autèntic potencial del vídeo a l’aula. No només volia fer vídeos on sortís jo, sinó que volia fer-los partícips i animar-los a fer vídeos també. Creia que junts podíem fer vídeos interessants i poder-ho ensenyar amb finalitat educativa. I va ser just amb ells, que vaig començar a fer vídeos per pares.

Una de les meves pors era que se’n riguessin de mi. Em feia respecte no saber trobar el to, no tenir el mateix sentit de l’humor que ells, que les meves explicacions no els motivessin o el contingut no fos adequat a la seva edat. I justament, va ser amb ells que vaig aprendre a trobar el to, a adequar el sentit de l’humor, a riure amb mi i no de mi i compartir moments bonics amb ells. Senzillament, se sentien contemplats. El fet de fer un vídeo on ells puguin aparèixer, ser mencionats directa o indirectament com a protagonistes del seu procés d’ensenyament-aprenentatge dóna molts més fruits que agafar un vídeo o foto d’una galeria. No sempre podré fer vídeos, està clar, però mentre pugui, els faré perquè els resultats amb els alumnes són sense dubte la millor recompensa que pot tenir un docent.

Comparteix-me